Adéu ETA; hola futur

Volia (o hauria de) publicar un apunt sobre els mecanismes que porten a la constitució de l’Estat català, però l’anunci d’ETA que cessa la violència mereix un apunt, per petit que sigui, per la transcendència del fet.

Ja era hora. ETA havia d’haver deixat les armes fa molt de temps, deixar en pau la gent que no pensa com ella i dirimir el conflicte basc allà on toca: a les urnes i als parlaments.

És cert que l’Estat espanyol ha fet coses que han dificultat aquest procés (llei de partits, demonització del nacionalisme basc, lluita antiterrorista amb mitjans poc ètics, etc.). Però això no justifica cap mort, ni cap segrest, ni tan sols viure amenaçat pel simple fet de pensar d’una manera (ser espanyolista, o ser nacionalista basc de dretes, o ser regionalista). Com he dit sempre, el debat de les idees ha de ser això, debat. I la confrontació només pot ser d’idees; no res més. Per tant, ja era hora.

Una darrera cosa: ara ja no hi ha excuses per a tractar el tema basc. El País Basc ja no és com Irlanda: ara serà com Escòcia, que encara un procés d’independència exclusivament democràtic i pacífic. L’Estat espanyol ja no pot escaquejar-se i haurà de seure a parlar amb les forces polítiques basques que aposten per la independència: exactament igual que a Escòcia. Haurà de seure a parlar. (I també caldrà fer gestos envers els presos d’ETA: el Govern espanyol ha d’aplicar la llei, i tant que sí; però amb la interpretació més adequada a la nova realitat, tal com es fa amb molts altres presos, que segons la conducta i altres condicionants poden veure reduïda la situació penitenciària [l’anomentat 3r grau].)

Dit això, reitero que el final d’ETA és més que una bona notícia; i si no me n’alegro més és perquè ja fa molts anys que hauria hagut de desaparèixer. Tota la gent que va morir no s’ho mereixia i això no té reparació, malauradament.